Wednesday 16 December 2020

Dies com avui

Hi ha dies en que tot costa una miqueta més. I dic “miqueta” per no deixar anar aquest bri d’optimisme que tant m’ha costat, en un dia com avui, trobar dins meu. 


Hi ha dies, com avui, que només el simple fet de respirar es fa una muntanya i sembla que et robi l’energia que havies de destinar per fer les tasques que t’havies (o se t’havien) proposat. Tot i així, en dies com avui, on l’energia es transforma en grans de sorra que se t’escapen entre els dits de les mans, el cos sempre se les empesca per destinar-ne una part a remoure’t per dins. No sé del tot per què, en dies com avui, on tot sembla costar tant, sempre hi ha espai per el remordiment que crea la falta de productivitat. També, en dies com avui, ressorgeix una ansietat interior que requereix que paris i l’escoltis, ja que, com una criatura malcriada, si no li fas cas, augmenta el volum de la seva veu fins que es transforma en un brunzit que t’acompanya a tot arreu. En dies com avui, intento pensar que si el meu cos té l’energia suficient per alimentar el remordiment i l’ansietat, també ha de tenir suficient força per desaccelerar una mica, obrir les orelles i tancar els ulls. En dies com avui, he de deixar que la sorra corri entre els meus dits i calmar el rusc que em bull per dins.


Anna.

Thursday 10 September 2020

Patience pays

I can feel the pain inside me fading
While I am fading into you

There is a long way to go
Xinu xanu

Anna.

Tuesday 11 August 2020

No som res

Ens creiem importants i imprescindibles, únic i especials, i la veritat és que no ho som gens i n'hi ha més de deu mil com nosaltres. Som pols, som instants, som petits punts que en algún moment van rondar per llocs tant eterns com aquests. I al seu costat no som res.

Posta de sol des del Canigó

I quins punts més afortunats vàrem ser, de poder voltar-hi. 

I quins punts més afortunats serem quan puguem tornar-hi.

Jo ja hi seria...


Anna.

Tuesday 21 July 2020

Vol(t)ant

L'altre dia la meva mare em recordava una anècdota de quan vaig anar a estudiar i viure a Barcelona.
Era ben bé al principi de ser-hi, i parlàvem per telèfon mentre jo anava amb metro.

Ella em diu que em va preguntar:
- I, per on ets ara?
 I, rient (amb/de mi) explica que jo li vaig respondre:
- Mmmm.. un moment que ara surto a fora del metro, miro què tinc al voltant i m’oriento. 
No gaire més tard, ja em sabia les línies (sobretot la groga i la vermella) de memòria, però gairebé 10 anys després d'aquell moment segueixo igual.

Preferint sortir a fora, 
Mirar què tinc al voltant...
I així m’oriento.

Foto: Volta al Massís del Canigó



Anna.

Monday 22 June 2020

Segona i amunt

Pic Negre - Andorra

I de sobte, te n'adones. Entens que tot el que has de fer es resumeix en respirar i deixar-te anar.
Em falten ulls i mans per assaborir-te, món.

Anna