Dies com avui

Hi ha dies en que tot costa una miqueta més. I dic “miqueta” per no deixar anar aquest bri d’optimisme que tant m’ha costat, en un dia com avui, trobar dins meu. 

Hi ha dies, com avui, que només el simple fet de respirar es fa una muntanya i sembla que et robi l’energia que havies de destinar per fer les tasques que t’havies (o se t’havien) proposat. Tot i així, en dies com avui, on l’energia es transforma en grans de sorra que se t’escapen entre els dits de les mans, el cos sempre se les empesca per destinar-ne una part a remoure’t per dins. No sé del tot per què, en dies com avui, on tot sembla costar tant, sempre hi ha espai per el remordiment que crea la falta de productivitat. També, en dies com avui, ressorgeix una ansietat interior que requereix que paris i l’escoltis, ja que, com una criatura malcriada, si no li fas cas, augmenta el volum de la seva veu fins que es transforma en un brunzit que t’acompanya a tot arreu. En dies com avui, intento pensar que si el meu cos té l’energia suficient per alimentar el remordiment i l’ansietat, també ha de tenir suficient força per desaccelerar una mica, obrir les orelles i tancar els ulls. En dies com avui, he de deixar que la sorra corri entre els meus dits i calmar el rusc que em bull per dins.

Anna.